Manises té una població de 30.000 habitants, aproximadament. Està situada dins de l’àrea metropolitana de València, a tan sols 7 km del centre. Destaca per la seua producció de ceràmica, en la qual actualment conviuen multitud d’estils i de tècniques, però sense oblidar la ceràmica tradicional, que s’ha sabut conservar sense deixar de banda la innovació.
L’antiguitat de Manises està demostrada per la descoberta en el seu terme de restes romanes, com ara animetes, pondus, trossos d’àmfora, murs d’habitatges, marques de terrisser… en la partida del Racó o Masia de la Cova, i per l’existència d’un aqüeducte que encara conserva més de vint arcs, obra indubtablement romana, encara que generalment és atribuïda als àrabs.
L’origen de la població és musulmà, a pesar d’existir vestigis de l’època romana. Els musulmans van crear un centre ceràmic molt important que va ser donat per Jaume I en 1237, després de la conquista de la ciutat, a la família Artal de Luna, un dels homes de confiança que l’acompanyaven en l’empresa valenciana. Però prompte, el 3 de desembre de 1304, el senyoriu passaria definitivament a formar part del patrimoni familiar dels Boïl, els quals el posseirien fins a la supressió dels senyorius a Espanya.
El record d’aquest llarg període queda ara en l’escut familiar dels Boïl, adoptat oficialment per l’Ajuntament com a emblema representatiu de la ciutat. Inicialment, entre els segles XIV i XVI la ceràmica de reflex metàl•lic juntament amb la decorada en blau donaran fins i tot fama europea a la producció manisera. Serà sol•licitada per prínceps i pontífexs, i elogiada per nombrosos testimonis de l’època. Posteriorment, dels segles XVII al XIX, aquesta producció d’objectes decoratius i utilitaris, en franca decadència motivada per canvis de gustos i modes, es combinarà amb una altra activitat ceràmica, la dels taulellets decorats amb vives policromies i imaginatius motius, utilitzats com a article decoratiu, com a motiu de simbologia i com a element de construcció, que donarà una nova espenta a la producció manisera.
En l’actualitat, en la producció ceràmica de Manises conviuen multitud d’estils i de tècniques, que inclouen els últims avanços tecnològics, però sense oblidar la ceràmica tradicional, que constitueix el testimoni de la cultura artesanal que s’ha sabut conservar, sense deixar de banda la innovació.

Com arribar:

Manises és una ciutat molt ben comunicada. S’hi pot accedir per carretera des de la A 3 (eixida 349 a, agafant la V 11, direcció a Manises) i des de la A 7 (eixida 501, agafant la V 30 direcció a València, eixida 12 direcció a Manises). També disposa de les línies 3 i 5 de metro, de línies regulars d’autobusos a València i a poblacions veïnes, i l’aeroport, ubicat a només 8 km de València.

Gastronomia:

Els plats més apreciats de la cuina local són els arrossos (com l’arròs al forn), en les seues distintes maneres d’elaborar-los: caldosos, secs, al forn, etc. També els fesols rodats (fesols, oli i all), la coca escudellada, la fesolada (fesols amb carn de porc). Així, si bé la base del menjar de Manises és l’arròs, no s’han d’oblidar els plats al forn, els pernils, els formatges o fins i tot els gaspatxos. Manises destaca en la gastronomia pels seus dolços i la seua rebosteria tradicionals, amb dolços tan saborosos com les orelletes, les coques fines, els bunyols, els confits i l’orxata.

Interés turístic:

El nostre punt de partida serà l’Estació de Tren de Manises, la façana de la qual està decorada amb taulellets pintats a l’estil del segle XVIII. Al costat de l’estació (c/ García Lorca) trobem la façana de l’antiga fàbrica de Francisco Valldecabres, fàbrica que va ser una de les més importants de Manises durant la primera meitat del segle XX. D’estil neogòtic, aquesta façana està inspirada en la portada principal de la Llotja de València.

A continuació, ens dirigirem cap al passeig proper de Guillermo de Osma. En aquest carrer ens aturarem a contemplar la decoració ceràmica dels seus edificis, en especial la que es troba aplicada en els muntants de les portes. En aquest mateix passeig està ubicat l’edifici que va ser l’Escola de Ceràmica, remodelada el 1950 per l’arquitecte Xavier Goerlich. En la seua façana es va col•locar en 1925, en homenatge a Guillermo de Osma, una gran placa en alt relleu pintada en blau i reflex metàl•lic daurat, en la qual figura l’homenatjat.
Des d’allí avançarem fins a l’avinguda Blasco Ibáñez, moderna avinguda recentment remodelada, i en la qual es poden veure:

• Monument al ceramista maniser i a José Gimeno Martínez, artesà exemplar d’Espanya. És obra de l’escultor valencià Octavi Vicent.
• Creu amb incrustacions ceràmiques sobre la pedra, obra del ceramista Gimeno Martínez, inicialment erigida en el Calvari i traslladada en aquest lloc el 1973.
• Monòlits ceràmics en què apareixen plafons de ceràmica en l’anvers i el revers d’aquests; en un costat apareix reflectit el procés d’elaboració de la ceràmica i, en l’altre, representacions de la vida i les obres cèlebres de l’escriptor Vicent Blasco Ibáñez. Els esmentats monòlits han sigut realitzats per l’artesà Juan Colón recreant l’estil del segle XVIII.
A continuació, continuarem en direcció al carrer de Sant Joan, on també trobarem una bona mostra de l’arquitectura popular, amb interessants ceràmiques aplicades a l’arquitectura, principalment recognoscibles en els muntants de les cases.
Continuant pel carrer de Sant Joan ens trobem l’Església Parroquial de Sant Joan Baptista. Aquest temple va ser construït en la primera meitat del segle XVIII i està dotat d’una cúpula, única en el món, coberta de teules de reflex metàl•lic. D’estil neoclàssic, el seu interior és ampli i proporcionat, amb planta de creu llatina i sòcol de taulellets valencians del segle XVIII; així mateix, també hi trobarem moltes altres aplicacions de ceràmica del segle XX en les capelles laterals. Destaca el Viacrucis de taulellets pintats per Francisco Dasí (1834-1891).
A l’eixida de l’església i al final del carrer Mossén Pere Esplugues, cantó amb el carrer del Sagrari, es troba la Capelleta de Sant Antoni. Es tracta d’una capella remodelada en primera instància en el segle XIX, se suposa que aprofitant l’estructura preexistent d’una capella de la primitiva església, construïda en el segle XIV, i que ha sigut remodelada en segona instància l’any 2002. Original de la seua època de creació conserva les portes gòtiques, amb la seua ferramenta, i la pila baptismal.
En el carrer del Sagrari, 22, es troba el Museu de Ceràmica de Manises (MCM). Museu instal•lat en un antic casalot del segle XVIII, propietat de la família Casanova Dalfó-Sanchis Causa, cedida al municipi per a la creació d’un museu municipal. El Museu mostra una col•lecció completa de la ceràmica produïda a Manises des del segle XIV al XX; s’hi veu reflectida la complexa realitat que representa la dedicació continuada del poble de Manises a la fabricació de ceràmica durant més de sis-cents anys. Juntament amb l’edifici, el llegat Casanova Dalfó-Sanchis Causa incloïa una bona quantitat d’obres d’art i objectes de ceràmica que van constituir el nucli inicial dels fons del Museu, augmentats posteriorment per donacions de veïns de la localitat, per troballes i excavacions en el subsòl de la ciutat i també per adquisicions, molt selectives, dutes a terme en els últims anys, que tracten d’omplir els buits que hi ha en les col•leccions; així s’ha aconseguit de reunir una notable representació de la ceràmica produïda a Manises des del segle XIV fins a hui en dia: en total, més de 4.500 peces. A més de l’exposició permanent, l’oferta del MCM es completa amb una biblioteca especialitzada en ceràmica i un arxiu documental de ceràmica contemporània (creat gràcies a la col•laboració dels autors) amb més de mil fitxes de ceramistes i dos mil cinc-centes fotografies de les seues obres, i també fullets i catàlegs d’exposicions, retalls de premsa, etc. El Museu disposa, a més, d’unes instal•lacions i serveis complementaris, com magatzem, taller de restauració i arxiu biblioteca.
Després de veure el Museu, el recorregut pot ser completat amb la visita a l’avinguda del País Valencià, on podem trobar:
• Façana de l’antiga Fàbrica de Ceràmica de Juan Bautista Huerta Aviñó (El Arte), ceramista que va ser un virtuós del reflex metàl•lic. En el revestiment d’aquest edifici Huerta utilitzava les possibilitats decoratives dels taulellets, pintats en blau de cobalt sobre fons blanc, per a donar singularitat a una façana que d’una altra manera passaria desapercebuda. Els temes principals dels plafons que ocupen de manera alterna els llenços de la paret que estan lliures de buits, doten de sentit un programa iconogràfic ple de referències al bon comerç: representat per Mercuri i els seus atributs; a la productivitat: present en els corns de l’abundància dels quals surten infinitat de peces de ceràmica; i al bon fabricar: amb la representació del Vas de l’Alhambra, paradigma, llavors, de la millor realització ceràmica de tots els temps.
• El Mercat Municipal els Filtres, inaugurat el 1974, en la façana del qual es poden admirar meravellosos plafons ceràmics en l’estil del segle XVIII, que representen els usos i costums dels mercats d’aquella època.
• Parc dels Filtres-Parc Ceràmic d’Història Valenciana. Consisteix en un espai de 5.873 m2 que es distribueixen en una zona enjardinada, tres zones diferenciades de jocs, una àrea recreativa i una zona per a la celebració de concerts a l’aire lliure. En el parc s’han col•locat una sèrie de plafons ceràmics que configuren una autèntica enciclopèdia cultural de la Història de la Comunitat Valenciana. Els plafons estan disposats de manera que ens ofereixen una visió cronològica de la història, començant en l’Edat de Pedra i concloent en el segle actual. S’ha buscat la forma gràfica del còmic clàssic, Pumby, per a acostar el visitant a l’univers ric en colors que desperte la seua curiositat.
• Sala d’Exposicions els Filtres, situada en un edifici soterrat integrat en el límit est del parc. L’edifici està format per dos cossos coberts amb volta en què s’ha intervingut respectant al màxim l’edificació original. La funcionalitat de l’edifici s’ha assegurat mitjançant la creació de dos espais diferenciats: un de circulació i un altre d’exposició.
Per a acabar, hi ha la possibilitat de visitar un taller de ceràmica i observar el procediment de fabricació de la ceràmica; i, també, podem fer compres en les diferents botigues de ceràmica situades, principalment, al carrer del Mestre Guillem, a l’avinguda Blasco Ibáñez i al carrer de Riba-roja.

Altres llocs d’interés:
• Jardí el Boscany: jardí que rodeja la Casa de Cultura i Joventut, decorat amb plafons ceràmics representatius dels jocs infantils tradicionals valencians (2003).
• Parc Gabriel Navarro Pradillos: situat entre els carrers Luis Armelles, Lepant i Carrer Major, s’hi poden contemplar plafons de ceràmica amb tots els escuts de les diferents capitals de província espanyoles, als quals se sumen també els escuts d’Espanya i de la ciutat de Manises.
• Plaça Rafael Atard: plaça decorada amb murals ceràmics representatius de la flora i la fauna autòctones de la Comunitat Valenciana (2003).
• Parc del Carme: parc infantil decorat amb murals ceràmics que representen la història de ferrocarril de Manises, des dels seus inicis amb les locomotores de vapor.
• Plaça d’Espanya: situada al costat de la que va ser una de les fàbriques més emblemàtiques del municipi, ha sigut recentment remodelada i en ella s’ha realitzat un homenatge a l’aigua, utilitzant per a això la ceràmica més representativa de Manises (2001).
• Séquia dels Arcs; es tracta d’un interessant aqüeducte els arcs del qual estan plens d’estalactites. En l’actualitat conserva els arcs en estat primitiu. Encara que molts li suposen un origen àrab, hi ha historiadors que asseguren que es tracta d’una construcció romana.
• Barri d’Obradors. En aquesta zona es troben ubicats els antics obradors de ceràmica. És un conjunt de carrers i carrerons de traçat irregular i situats a distints nivells.
• Passeig de l’Horta-Circuit natural, de prop de dos quilòmetres de longitud, molt pròxim a la població i amb dues alternatives: passeig per la séquia tapada o passeig pel riu Túria per sendes. Disposa de plafons interpretatius de la flora i la fauna autòctones realitzats en ceràmica.

Oficina de turisme